La Carpa Juanita

   
El Mas Carolina té, encara avui, una bassa rodona que anys enrere s’utilitzava per a regar la finca i es proveïa  d’aigua del pantà de Foix. Segons ens va explicar la família, en aquell temps, els anys 30-40, amb l’aigua arribaven també peixos i va ser així com un bon dia hi va fer cap un peix que amb el pas del temps s’havia de convertir en un potent reclam per al Museu de Curiositats Marineres. La premsa dóna diferents versions sobre l’arribada del peix però en general coincideixen en què procedeix del pantà de Foix.
Si bé el descobriment de la carpa Juanita podríem dir que va ser fortuït, és innegable que el què va aconseguir el Sr. Roig va ser producte de la seva capacitat d’observació, de la paciència i la constància, qualitats de les quals, sens dubte, estava ben dotat.
Ell havia observat que després de ploure, una de les carpes del safareig tenia el costum de beure l’aigua que degotava. A més quan menjava al costat de la bassa se li acostava. Un dia es va trencar un porró i en va aprofitar el broc per omplir-lo i fer-lo rajar prop d’on es trobava el peix. Ho va repetir un dia rere l’altre durant mesos, entre 14 i 18 segons les diferents fonts, fins aconseguir acostumar la carpa a beure a galet del porró i a menjar amb cullera. Això passava el mes de novembre de l’any 1954, quan ja feia uns deu anys que la carpa vivia al safareig.
A l’article publicat el 4 de desembre de 1954 a la revista Destino, el Sr. Roig explicava que el que més li agradava a la carpa era l’arròs, la pasta de sopa, el greix del pernil, la pell del meló, el torró de Xixona i l’aigua ensucrada.
La Juanita és una carpa petita i de color vermell ataronjat híbrida d’un creuament entre la carassius o carpa daurada i la carpa nana. Quan el periodista Enrique Rubio la va descobrir, encara no tenia nom i al preguntar pel nom del peix el seu propietari, en broma, li va respondre JUANITA, sense comptar que immediatament veuria aquest nom publicat a la premsa. Nom que per cert no li agradava gaire, perquè no el considerava adient per a un animal.

Un fenomen que traspassa fronteres
L’any 1954 arriba al Museu el periodista, Enrique Rubio. Després de veure la col·lecció i la carpa decideix que mereix un reportatge i ho publica a Solidaridad Nacional amb una fotografia de l’actuació del peix. Aquesta iniciativa va estroncar un reportatge que s’havia començat a preparar per part dels periodistes del NO-DO, que van anular la filmació i no van reprendre la iniciativa fins set anys després.
Va ser Nicolau Barquet, corresponsal radiofònic vilanoví, el responsable de la difusió de la història del peix per tota Espanya, gràcies a la notícia  que l’agència Cifra va distribuir per 100 diaris espanyols.
D’aquesta manera la Col·lecció Roig Toqués i la carpa que bevia en un porró i menjava fideus van fer el salt a la fama.
A partir d’aquest moment van ser molts els mitjans de comunicació tant nacionals com internacionals que es van interessar per la col·lecció del Sr. Roig atrets per la carpa Juanita.
L’any 1964 la premsa ja es feia ressò de reportatges filmats pel NO-DO i per les televisions espanyola, italiana, la BBC de Londres i americanes com la NBC de New York. Els diaris de Portugal, Egipte, Xina, França, Austràlia, etc. també s’havien interessat per la carpa i la col·lecció Roig Toqués.
L’any 1988 el Museu s’inclou en la guia nord-americana Guidebook en l’apartat Europe Off the Wall.
Encara ara, mentre s’està preparant aquest informe, agost de 2009,  el programa Thalassa està a punt d’emetre un reportatge sobre la col·lecció.

La repercussió de la presència de la carpa Juanita als mitjans de comunicació va atraure fins a Vilanova visitants de tot el món. L’any 1981 ja havien passat pel museu turistes de 78 països i un any més tard ja eren 88 les nacionalitats representades.
La mitjana de visitants estava al voltant dels 8.000 anuals.
A principis dels anys 80 coincidint amb la jubilació anticipada del Sr. Roig i per tant amb un horari d’obertura al públic més ampli, les visites van augmentar de forma considerable,  fins als 23.000 anuals.
També hi devia ajudar l’augment dels viatges organitzats per grups de la tercera edat, així com les visites escolars.
El 21 de desembre de 1990 el Diari de Vilanova va publicar una notícia relacionada amb els visitants dels equipaments culturals vilanovins en el qual el Museu de Curiositats Marineres apareixia com el més visitat de Vilanova i el tercer del Garraf.